Feia mesos
que no anava cap a interior. No hi acostumo a anar: el meu dia a dia em porta
habitualment cap a la costa, cap a l’obertura amb l’entorn, cap a connectar amb
les persones que m’envolten. I jo m’hi deixo portar. Avui però, he anat cap a
interior i a mesura que avançava per la carretera, m’he anat adonant de tot el
temps que feia que no m’hi acostava. De primer, el paisatge era ben àrid, amb
poca vegetació i més aviat de tons apagats; però, com més m’endinsava per la
meva ruta, més frondós era el bosc que m’embolcallava el camí i més meravellós
i acolorit el paisatge que m’acompanyava.
Quan ja estava ben endinsada m’he adonat que davant meu hi havia una paret muntanyosa amb un gran pic majestuós i m’he adonat de la immensitat que guarda en el seu interior. M’ha estranyat el fet que no hi vagi sovint, el fet que no m’hi acosti tan com caldria, ja que la seva bellesa impressiona i sé que guarda els tresors més preuats.
Però és que sempre tinc la tendència a l’obertura, a l’exterior, a preocupar-me massa per com estan els altres o, simplement, perquè ja em va bé que els altres em guiïn el camí. Així em deixo portar, així ens deixem portar, com el mar que amb les seves onades de cavall salvatge ens fa cavalcar cap a un indret o un altre sense preguntar-nos si ens ve de gust anar-hi.
L’interior és ben diferent. La muntanya immòbil espera ser descoberta. Ets tu mateix qui decideix donar el primer pas, i si n’hi haurà un de segon. Cada pas és meditat, és fruit d’un llarg procés de reflexió, d’interiorització; i assolir el seu cim no és una tasca fàcil, no tothom hi està disposat o no hi està preparat. Però el que sí que és cert és que una vegada que has començat el camí, una vegada que ja has tingut la gosadia de donar aquesta primera passa, ja no hi ha marxa enrere: a partir d’aquell moment, només pots anar endavant. O aturar-te. O endavant.
T’adonaràs que a cada petita o gran passa que donis hi ha un nou descobriment, una nova aventura, un nou repte. T’adonaràs també que no sempre hi brilla el sol, que a vegades una boira espessa t’envolta i que és així com has de fer el camí o aturar-te per veure-hi millor, per adonar-te d’allò que a la llum no es veu però que també existeix, que també ens acompanya en aquest camí. I així, deixar-ho anar. Aquesta nova aventura que pas a pas estàs construint, amb les seves llums i les seves ombres, t’acosta, de mica en mica, cap al cim d’aquesta muntanya d’interior, i és allà on començarem a connectar amb la nostra essència, amb l’excel·lència que ens aporta a ser nosaltres mateixos.
Em pregunto doncs, per què aquesta tendència a anar cap a l’exterior i per què no em perdo més sovint entre aquests paisatges interiors? Què hi ha fora que no estigui dins meu, si és cert que no puc veure res en els altres que no tingui jo també?
Què em fa por trobar-em dins que fa que m’escapi cap a l’obertura? Si a l’interior no hi ha res que no formi part de mi mateix: totes i cada una de les seves peces formen part de la meva essència.
Quan ja estava ben endinsada m’he adonat que davant meu hi havia una paret muntanyosa amb un gran pic majestuós i m’he adonat de la immensitat que guarda en el seu interior. M’ha estranyat el fet que no hi vagi sovint, el fet que no m’hi acosti tan com caldria, ja que la seva bellesa impressiona i sé que guarda els tresors més preuats.
Però és que sempre tinc la tendència a l’obertura, a l’exterior, a preocupar-me massa per com estan els altres o, simplement, perquè ja em va bé que els altres em guiïn el camí. Així em deixo portar, així ens deixem portar, com el mar que amb les seves onades de cavall salvatge ens fa cavalcar cap a un indret o un altre sense preguntar-nos si ens ve de gust anar-hi.
L’interior és ben diferent. La muntanya immòbil espera ser descoberta. Ets tu mateix qui decideix donar el primer pas, i si n’hi haurà un de segon. Cada pas és meditat, és fruit d’un llarg procés de reflexió, d’interiorització; i assolir el seu cim no és una tasca fàcil, no tothom hi està disposat o no hi està preparat. Però el que sí que és cert és que una vegada que has començat el camí, una vegada que ja has tingut la gosadia de donar aquesta primera passa, ja no hi ha marxa enrere: a partir d’aquell moment, només pots anar endavant. O aturar-te. O endavant.
T’adonaràs que a cada petita o gran passa que donis hi ha un nou descobriment, una nova aventura, un nou repte. T’adonaràs també que no sempre hi brilla el sol, que a vegades una boira espessa t’envolta i que és així com has de fer el camí o aturar-te per veure-hi millor, per adonar-te d’allò que a la llum no es veu però que també existeix, que també ens acompanya en aquest camí. I així, deixar-ho anar. Aquesta nova aventura que pas a pas estàs construint, amb les seves llums i les seves ombres, t’acosta, de mica en mica, cap al cim d’aquesta muntanya d’interior, i és allà on començarem a connectar amb la nostra essència, amb l’excel·lència que ens aporta a ser nosaltres mateixos.
Em pregunto doncs, per què aquesta tendència a anar cap a l’exterior i per què no em perdo més sovint entre aquests paisatges interiors? Què hi ha fora que no estigui dins meu, si és cert que no puc veure res en els altres que no tingui jo també?
Què em fa por trobar-em dins que fa que m’escapi cap a l’obertura? Si a l’interior no hi ha res que no formi part de mi mateix: totes i cada una de les seves peces formen part de la meva essència.
